Molt bona nit a tots i totes!
Avui és el 13 de novembre de 2010. Avui ha sigut la primera trobada amb els nens! Hem quedat a les 16:00 a l'Ajuntament de Banyoles i la meva germana i jo quasi arribem tard. Els nens ja ens esperaven.
L'ambient era molt bo, de seguida en Senxin ha començat a explicar alguna cosa i en Dima també. Hem passejat pel poble, hem entrat en una església, hem fet moltes fotos. També hem anat a la cafeteria on anàvem l'any passat. Teníem planejat estar-hi la resta del temps que ens quedava per parlar de qualsevol cosa, però els nens, en acabar de berenar, han volgut sortir a passejar.
Sincerament, jo no estava preparada per anar a fer llargues passejades i ara em fa mal el peu. Però això no em preocupa, ja que ens ho hem passat molt i molt bé.
Mentre passejavem quasi corrents (en Senxin i en Dima anaven al davant molt ràpidament i nosaltres intentàvem atrapar-los), rumiàvem amb la Kàtia que els nens són ben diferents de les nenes. Recordàvem com ens passàvem les tardes amb la Yuma i la Yang Yang, assentades la major part de la trobada i jugant a les cartes, tant feliços tots plegats. Les noies no tenien moltes ganes de jugar a bàdminton, ni fer esforç físic (com ara passejar i caminar molt). Ara veiem un canvi radical: els nostres mentorats d'ara tenen tanta energia! No paren: salten, corren, fan competicions... i tot això amb pocs minuts! Hem tingut una pensada, la pròxima vegada que ens trobem tots junts, la Katia i jo ens vestirem de tal manera per poder jugar i correr amb ells. Els agrada molt fer competicions i nosaltres els los proporcionarem!
La veritat, jo no m'esperava que la primera trobada sigui així. Estic molt contenta i, a més a més, m'he adonat que els nens són bastant bons en els estudis: els agraden les matemàtiques, en Senxin sap molt d'història universal... Fins i tot penso que ells m'ensenyaran més a mi que no pas jo a ells. Quina pena que en Senxin marxa a Xina per un mes. Ell i en Dima de seguida s'han fet amics. Era molt agradable observar com ells dos anaven xerrant i compartint secrets.
Aquesta vegada no penjo cap foto, ja que l'entrada que acaba de fer la Katia, hi té penjades les fotos, no vull repetir-les.
En Dima, en un moment, ens ha confessat que aquest és un dels millors dies de la seva vida! Això és la recompença del nostre esforç! M'agradaria que tots els mentorats i mentorades us confessin el mateix, perquè en sentir-ho veus clarament que el projecte val la pena!
Una abraçada,
Lena
